Mi vida de artesana

Tierra + agua+aire +fuego......
creatividad....
magia....
belleza simple....



Formas texturadas

Bajo el nombre de formas texturadas, presento mi nuevo trabajo en el taller de mi casa.
Servirá también de encuentro informal, para que conozcan mi nuevo lugar de vida tan lleno de buena energía que me relaja  y conecto con  la creatividad.
Este trabajo es una vuelta a mis raíces, piezas mas texturadas y sensoriales.




Exposición y a donde van?-Ses Salines 2014


Un lugar de la memoria, el cementerio.
Nanci Fernández
Ceramista



"Los lugares no tienen memoria, somos las personas las que se lo otorgamos. De esta máxima parte Nanci Fernández para materializar todo un universo creativo basado en la tumba como lugar de recuerdo, pero también de vacío, que la artista no duda en llenar de preguntas: qué dejamos dentro de las tumbas para necesitar volver siempre? Es la sublimación la respuesta a la pregunta de preguntas? Porqué no hablamos de los cuerpos en descomposición Lugar y memoria es un recorrido sin mordazas por una de nuestras creencias más pacificadoras y, al mismo tiempo, peligrosas: la vida más allá de la vida, la muerte más allá de la muerte."
Sebastià Portell i Clar



La obra intenta trabajar sobre los espacios del recuerdo que necesitamos las persona para tener presente nuestros afectos, nuestros familiares en la memoria. Desde mi punto de vista esos espacios tienen cierta fragilidad porque se conforman desde el vacío del cuerpo, sus almas ya no están, y esa es para mi, la esencia de las personas. Vacío, recuerdos, flores….la necesidad de la memoria. Culturalmente necesitamos aferrarnos al recuerdo del ser y así sentirlos presentes.

Mañana 05/07/2014  a las 19 h. se inaugura la muestra cultural Lloc i Memoria en Ses Salines.


Allí estaré participando junto con Sergio Fernandez, fotógrafo, en el espacio nº 9, ubicado en la Calle Morell, 12.


Mujeres + Caprichos Jorge Cabral y Nanci Fernández

ArteArtesanía Soller, 17/08/2013  al 24/09/2013







Exposición MUJERES + CAPRICHOS

Coincidiendo con la Nit de l´ Art de Soller, con Jorge Cabral terminamos la itinerancia de esta obra.
La sala que nos cobijará será ArteArtesanía un lugar muy interesante en Soller que trata muy bien alos artistas.
La inauguración será el 17 de Agosto a las 20h. y estaremos hasta el 14 de Septiembre.

La sublimación del dolor

Amurallar el propio sufrimiento es arriesgarse a que te devore por dentro....
Magdalena Carmen Frida Kalho Calderon





La Bicha

Siento que   todo muro es una puerta, ella, La Bicha fue mi muro.
Ahora se cierra, el objetivo de este exorcismo esta conseguido.
Me siento bien,el dolor se transformo en una acción creativa y ahora a seguir creciendo.....

Texto Art Nit , Campos 2013 en castellano




Ahora que me baja por el espinazo este sueño, y se detiene a medio camino, como buscando preguntas por dónde ir cavando. Ahora ya no podré desviarme más del terrón de la tierra y tendrán que sembrar los huesos con plantel tierno y verter el dolor a sus raíces abriendo al aire el aliento. Y el dolor bajará roca adentro y besará algún día lo finito. Y el dolor no será más oscuridad espesa y nos encontrará agarrados al corazón con las pieles, en el placer de la palabra. Y con el dolor oxidaremos con el hierro de nuestro pueblo esta semilla que crece sin trabas, hacia abajo y hacia arriba, buscando los senos del subsuelo y el baile del viento.

Del árbol jóven, de las vértebras surgidas del hoyo, haremos una arquitectura sencilla, amable al ojo de quien la mira. Todo su acodo completo porque es un renacimiento. O bien es el consuelo final del vencido en el combate entre iguales? Es quizás la usurpación propia, un cambio de forma y materia, pigmento contra polvo bajo la lluvia.

Y si del fruto del árbol crecen otra vez los gusanos? Hunden en la oscuridad como los polillas dentro de su hoyo de alimento?

Espinazo que cruje a la vista, como las ramas se retuercen por el alma del viento: fuerte como hierro y persistente como la lluvia. Mil pedazos de ti en la lluvia.

Pau Vadell i Vallbona

Pau Vadell i Villabona, Texto para Art Nit, Campos 2013


Ara que em baixa per l'espinada aquest somni, i s'atura a mig camí, com cercant preguntes per on anar cavant. Ara ja no podré desviar-me més del terrós de la terra i caldrà sembrar els ossos amb planter tendre i abocar el dolor a les seves arrels obrint a l'aire l'alenada. I el dolor baixarà roca endins i besarà algun dia el finit. I el dolor no serà més fosca espessa i ens trobarà acorats amb les pells, en el plaer de la paraula. I amb el dolor occirem amb el ferro del nostre poble aquesta llavor que creix sense traves, cap a baix i cap amunt, cercant les sines del subsòl i el ball del vent.

De l'arbre novell, de les vèrtebres sorgides del clot, en farem una arquitectura senzilla, amable a l'ull de qui la mira. Tot el seu amurgonament complet perquè és un renaixement. O bé és el conhort final del vençut en el combat entre iguals? És potser la usurpació pròpia, un canvi de forma i matèria, pigment contra pols baix la pluja.

I si del fruit de l'arbre en creixen altre cop els cucs? S'enfonsen dins la foscor com els corcs dins el seu clot d'aliment?

Espinada que cruix a la vista, com les branques es vinclen per l'ànima del vent: fort com ferro i persistent com la pluja. Mil trossos de tu a la pluja.
 

SOM 3 Exposición en SES SALINES

Este viernes 14 de Junio hemos inaugurado la Exposición Itinerante SOM 3 en la Iglesia Vieja de Ses Salines.
Esta será nuestra última estación....la itinerante se para.
De todos modos continuaremos con la idea de otro proyecto común con Jorge Cabral.
Será en la Nit de l´Art en Soller.
La exposición estará abierta hasta el 28 de Junio y el horario de apertura es de 18:30 a 21:30 h. todos los días exceptuando los Miércoles.






















Som 3 en Campos

Seguimos el camino....
Presentamos Som 3 en Campos, el día 10 de Mayo a las 20 h.
Con Jorge Cabral y Patricia Riveras, nos propusimos presentar en varios lugares de la isla nuestro proyecto itinerante.
Los invito a visitarnos en Can Pere Ignasi, ubicado en Plaça de Can Pere Ignasi, Campos hasta el 31 de Mayo, de martes a jueves de 17 a 20 h. y Sábados de 10 a 13 h.



Critica de arte

PASSIONAL, SUBTIL I ESSENCIAL.
per Bel Maria Galmés Burguera
Febrer de 2013

Són tres. Treballen tres disciplines diferents: escultura, pintura i ceràmica. Tanmateix aquestes etiquetes no els defineixen completament. Si alguna cosa tenen en comú aquests tres artistes és una contínua experimentació i, especialment, el punt de maduresa en que es troba la seva obra. Maduresa que comporta una sinceritat i una nuesa de conceptes que fa que parlem més d’expressió que de representació.
Aquest fet es fa evident en els inquietants i taciturns caps masculins de Patrícia Riveras. L’expressionisme es manifesta tan en el resultat com en el modus operandi: com feia Pollock amb la pintura, l’artista deixa anar el subconscient a través del gest enèrgic i immediat dels dits. El material, el fang, li facilita aquesta voluntat d’expressió sense més dilacions, on cap reflexió hi té cabuda. L’escultura de Patrícia Rivera s’ha anat despullant de la perfecció formal, de l’acabat polit i fins i tot de l’essència mateixa de l’escultura -que és la seva tridimensionalitat- a favor d’aquesta sinceritat d’esperit que suposa abocar-ho tot en l’instant creatiu.
Es diu que l’escultura moderna nasqué amb Balzac de Rodin i la conseqüent pèrdua de pedestal, és dir, de la idea d’escultura com a monument. L’obra de Riveras participa d’aquesta modernitat recordant-nos que els clixés decimonònics queden obsolets. Són escultures que reneguen de la seva condició: expressament inacabades, no volen ser recorregudes en tot el seu perímetre, sols volen ser vistes des d’un punt de vista. Són obres que demanen ser llegides tal com s’han fet. No és fàcil captar l’instant en escultura, en aquest sentit és que la transcendeixen.
El resultat inevitablement ens recorda la nerviosa plasticitat de les escultures de Giacometti, així com l’obscura gestualitat d’alguns retrats dels expressionistes alemanys –concretament penso en un autoretrat de Heckel- i, en darrera instància i retrocedint més en el temps, es fa patent la idea de Miquel Àngel –com bé il•lustren els seus “Esclaus”- que l’esperit es fa lloc a través de la matèria.

En l’altre extrem de l’obra de Riveras es situa la de Jorge Cabral, si les escultures d’aquella es regien per l’ímpetu de la immediatesa, les composicions de Cabral destil•len reflexió i paciència, no en va s’ha qualificat de Zen. La versió que ens mostra en aquesta exposició, titulada Caprichos, no és més que una revisió de l’obra anterior, un gest madurat. En aquestes peces, l’artista revisa motius treballats en altres sèries com és la branca de l’arbre i la fusta monòcroma, combinades ara al seu caprici, donant com a resultat unes composicions quasi escultòriques, d’una plasticitat orgànica molt interessant. És per això, en part, que l’obra de Jorge no es pot qualificar exclusivament de pictòrica, doncs les pintures que realitza sovint desafien la idea de pintura tradicional.
No es nova la presència d’allò orgànic en la seva obra, tan pel que fa a l’ús de materials com la fusta o el sabó natural – fins i tot d’elements de la pròpia naturalesa com branques recollides en restes d’incendis forestals- com pels acabats subtils de línies sinuoses i arrodonides, com les pedres que ha arrossegat la mar. Una altra constant en les creacions de l’artista és l’arbre i el seu detall: la branca. Així, la naturalesa esdevé el rerefons de la seva obra, repensada a diferents nivells, ja sigui representada, emulada o evocada. Tal vegada per això és que l’obra de Cabral transmet sempre una certa calma i atorga, altra vegada en contraposició amb l’obra de Riveras, moments de silenci.

Passió i contenció, nervi i calma, renou i silenci, es veuen temperats per la columna, símbol d’allò essencial femení, eix vertebrador: Nanci Fernández és tal vegada la més simbòlica i mental dels tres. Arquitecte de formació, ha trobat en la ceràmica el seu mitjà d’expressió. La columna vertebral esdevé un leitmotiv en tota la seva obra, que gira conceptualment en torn a la pròpia condició femenina amb totes les contradiccions que això implica: la lluita entre l’ésser i la voluntat, la dificultat per conciliar les diferents realitats. El resultat és d’una simplicitat sols aparent.
L’obra de Nanci ha sofert també un procés de maduració. Les figures femenines i simbòliques d’abans, sovint esquemàtiques, altres més explícites, com la dona-bou que representava la força, la dona embolicada amb fils de ferro que la constrenyien o la dona foradada s’han simplificat ara de tal manera que gairebé rosen l’abstracció.
Les seves figures, de formes simples i sinuoses, d’una corporeïtat gairebé etèria –per contradictori que pugui semblar- parteixen d’una idea encisadora, en paraules de l’artista: “la corba que no sóc”. La fascinació per la corba, associada a la figura femenina des de temps ancestrals, és una constant en l’obra de Nanci. Però ara, en aquesta fase madurada que porta a la simplificació de les seves figures, no parteix d’una corba qualsevol. Es tracta de la corba de la base de la columna vertebral: la corba que tot ho sustenta. És el tronc de la dona-arbre, del que neixen totes les seves branques, com la branca-artista o la branca-mare.
En partir d’aquesta corba -símbol depurat de la fortalesa femenina- per realitzar les seves figures, el gest artístic no es limita sols a l’elegància o la simplicitat del detall suggestiu sinó que va més enllà en la recerca de quelcom essencial.